Castanyers

Sense gairebé mirar el riu
fred i més pàl·lid pel sol de tardor,
intento respirar
el més tranquil·lament possible; tu ho saps:
no és fàcil
tornar a començar de nou,
no pot ser altrament.
Obedientment, accepto fins i tot
les coses en contra de les quals es rebel·la el cos:
el pols que colpeja les temples,
la pell de la cara, més pàl·lida,
un tremolor a les parpelles.
Dirigeixo la mirada a l’altra banda del Vístula,
on uns rodamons pengen als cordills la roba
rentada en aquest riu
que reflecteix l’església i les parets de les cases a Salwator.
Lentament remet el dolor. Sento l’olor de l’aigua
que flueix en direcció contrària a la dels meus passos,
trepitjo les fulles morents dels castanyers
molt més conscients que no pas jo
de les pròpies limitacions.

Agnieszka Ćwieląg

Traducció de Xavier Farré

Estimada Anne Sexton

PART 1


PART 2

36 oficis i el d'artista

Valencians invisibles

"Mentre escoltava aquella allau de música de qualitat exportable a qualsevol part del món, no podia estar-me de pensar en els 'events' d’estora roja i Ferrari a la porta, els del 'glamour' estantís comprat a base de pressupost públic i de públic comprat amb els nostres impostos. En els milions d’euros que els polítics valencians es gasten en fires de vanitats que baraten per favors que després els tornaran amb interessos que mai no ens arribaran als qui massa civilitzadament els paguem els jornals. Mal negoci, el nostre.

No ens poden eliminar físicament, ni poden enviar-nos mar enllà o Sénia amunt. Per això fan l’única cosa que els queda: menysprear, desqualificar i (intentar) invisibilitzar. Ens colguen sota un fem mediàtic, però no saben que el fem aviva, que alimenta la terra que ‘ells’ entenen només com un solar i no com un bancal on pacientment van naixent collites que són nostres. Tot això pensava mentre per l’escenari discorria l’espectacle. El ‘miracle’, diran alguns. Però no és cap miracle: és el fruit d’anys de feina, de combois productius, d’il·lusions que saps que palparàs."

Josep Albinyana
Tot l'article

"S'animal que no existeix", d'Antònia Font

És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.

Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.

Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.

Desvinculat de qualsevol forma de vida,
travessa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat des segle que comença ara,
som una mòmia, som dues vaques.

És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.

Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.

Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.

Dins d'un no-res, dins d'una absència pura,
aquest silenci és una tortura.
De tot un cos, de tota una vermada,
només me'n queda un pam de carn en barra.

Desvinculat de qualsevol forma de vida,
travessa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat des segle que comença ara,
som una mòmia, som dues vaques.

Autor: Joan Miquel Oliver