PART 1
PART 2
dijous, 31 de desembre del 2009
dilluns, 21 de desembre del 2009
divendres, 18 de desembre del 2009
Valencians invisibles
"Mentre escoltava aquella allau de música de qualitat exportable a qualsevol part del món, no podia estar-me de pensar en els 'events' d’estora roja i Ferrari a la porta, els del 'glamour' estantís comprat a base de pressupost públic i de públic comprat amb els nostres impostos. En els milions d’euros que els polítics valencians es gasten en fires de vanitats que baraten per favors que després els tornaran amb interessos que mai no ens arribaran als qui massa civilitzadament els paguem els jornals. Mal negoci, el nostre.Josep Albinyana
No ens poden eliminar físicament, ni poden enviar-nos mar enllà o Sénia amunt. Per això fan l’única cosa que els queda: menysprear, desqualificar i (intentar) invisibilitzar. Ens colguen sota un fem mediàtic, però no saben que el fem aviva, que alimenta la terra que ‘ells’ entenen només com un solar i no com un bancal on pacientment van naixent collites que són nostres. Tot això pensava mentre per l’escenari discorria l’espectacle. El ‘miracle’, diran alguns. Però no és cap miracle: és el fruit d’anys de feina, de combois productius, d’il·lusions que saps que palparàs."
Tot l'article
diumenge, 15 de novembre del 2009
"S'animal que no existeix", d'Antònia Font
És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.
Desvinculat de qualsevol forma de vida,
travessa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat des segle que comença ara,
som una mòmia, som dues vaques.
És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.
Dins d'un no-res, dins d'una absència pura,
aquest silenci és una tortura.
De tot un cos, de tota una vermada,
només me'n queda un pam de carn en barra.
Desvinculat de qualsevol forma de vida,
travessa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat des segle que comença ara,
som una mòmia, som dues vaques.
Autor: Joan Miquel Oliver
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.
Desvinculat de qualsevol forma de vida,
travessa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat des segle que comença ara,
som una mòmia, som dues vaques.
És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.
Dins d'un no-res, dins d'una absència pura,
aquest silenci és una tortura.
De tot un cos, de tota una vermada,
només me'n queda un pam de carn en barra.
Desvinculat de qualsevol forma de vida,
travessa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat des segle que comença ara,
som una mòmia, som dues vaques.
Autor: Joan Miquel Oliver
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
