És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.
Desvinculat de qualsevol forma de vida,
travessa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat des segle que comença ara,
som una mòmia, som dues vaques.
És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.
Dins d'un no-res, dins d'una absència pura,
aquest silenci és una tortura.
De tot un cos, de tota una vermada,
només me'n queda un pam de carn en barra.
Desvinculat de qualsevol forma de vida,
travessa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat des segle que comença ara,
som una mòmia, som dues vaques.
Autor: Joan Miquel Oliver
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada