Castanyers

Sense gairebé mirar el riu
fred i més pàl·lid pel sol de tardor,
intento respirar
el més tranquil·lament possible; tu ho saps:
no és fàcil
tornar a començar de nou,
no pot ser altrament.
Obedientment, accepto fins i tot
les coses en contra de les quals es rebel·la el cos:
el pols que colpeja les temples,
la pell de la cara, més pàl·lida,
un tremolor a les parpelles.
Dirigeixo la mirada a l’altra banda del Vístula,
on uns rodamons pengen als cordills la roba
rentada en aquest riu
que reflecteix l’església i les parets de les cases a Salwator.
Lentament remet el dolor. Sento l’olor de l’aigua
que flueix en direcció contrària a la dels meus passos,
trepitjo les fulles morents dels castanyers
molt més conscients que no pas jo
de les pròpies limitacions.

Agnieszka Ćwieląg

Traducció de Xavier Farré